Sabistia i la seva 167

Miquel, Sebastia, Joan i Santi

Platges de Muro. La Mallorca 312 comença amb cinc minuts de demora. Males sensacions des del quilòmetre vint: se'm fica entre cella i cella que no finalitzaré el recorregut i em costa cent quilòmetres més desfer-me d'aquest pensament. Aquesta part és, sens dubte, la més dolorosa. A les rampes del Coll de Femenia veig el primer defalliment: una persona tombada sobre la cuneta. Un pic al cim, intent animar-me i em dic que només queden cinc colls més. Descobresc que som mal motivador. Arrib al Gorg Blau, on ens espera el primer avituallament, i omplesc el bidó que m'he begut. Ascendesc el segon coll i sé que a la sortida del túnel de Monnàber m'esperen catorze quilòmetres de treva. Descendesc esquivant turistes que tracen les corbes pitjor que jo. Disposar de dos carrils i d'un paviment eixut facilita la tasca. Em trob un ciclista accidentat i companys que el socorren. Arrib a Sóller i veig que els amics del Club Ciclista Guirigall (Son Mesquida, Xisco Gómez, Alex Lamas i alguns que no tenc a Facebook) ens han vengut a animar. Ells sí que són bons motivadors. Coll d'en Bleda, tercer coll. D'aquí a Deià. Sa Pedrissa, aquesta rampa sí que pica. El cansament comença a fer acte de presència, així que em prenc un gel que, al cap de quinze minuts, obra miracles. (Els gels bàsicament són sucre, algunes vegades amb cafeïna.) Valldemossa i Coll d'en Claret, un coll curt que se m'ha fet llarg. Segon avituallament. Me trob en Negre Petit encorbat, devorant taronges i panets. «Tu!», em diu. Se separa un moment i no l'esper: començ el descens cap a Esporles tot sol. La sang ja no m'arriba al cap i no pens amb claredat. Sang és el que veig quan veig un altre ciclista accidentat. A Santa Maria se m'apareix el diable que em tempta: podria aturar aquí i anar a casa, alguna excusa trobaria que justifiqués l'abandó. No sé ben bé què em fa continuar, però a partir d'aquí la ment no em jugarà més males passades. Quilòmetre cent vint. Alaró i darrer coll: Tofla. En Negre Petit m'agafa i ja no ens tornarem a separar. A Lloseta ens espera el tercer i últim avituallament. A poc a poc, sense que ens n'adonem, es forma un grup d'uns trenta zombis de rostre desencaixat. Ens uneix una falta de forces alarmant, però, sorprenentment, aconseguim mantenir un ritme decent fins a la meta. Com diria en Rafa Nadal: «te tiene que gustar sufrir». A la meta ens esperen en Miguel Martinez Berrio,la Guirigall Cerveseria i n'Alvaro Medina Ballester.

By: Sebastiá "Sabistia"