Arribam a la sortida devers les set menys quart. Gairebé tothom
ha arribat, així que ens toca col·locar-mos dels darrers de dues files formades
per més de vuit mil ciclistes. Passen vint minuts des que surten els primers
fins que ho feim nosaltres. Benvinguts a la Mallorca 312.
L'excitació de l'any passat ha desaparegut, les pulsacions es
mantenen controlades fins que arribam al primer port de muntanya: el coll de
Femenia. Aquí comencen a avançar-me ciclistes. Les pulsacions se'm disparen, el sillín se'm clava al cul. No som bo
pujant, però entenc que el ciclisme de llarga distància és un exercici
d'osmosi, d'estabilitzar el dolor. Quan ho aconseguesc el sillín deixa de
fer-me mal o, si més no, aquest mal deixa d'incrementar. Les pulsacions
s'estabilitzen. I dels ciclistes que m'havien avançat, n'aconseguesc avançar
uns quants. Sobretot a les baixades, en un exercici a mig camí entre la
topografia, la teoria de jocs i la religió: conèixer les carreteres, apostar
fins on arrisques i resar per no engreixar l'estadística d'accidents, que
enguany, a ull, me sembla més elevada que l'any passat. Però bé, no faceu cas
d'aquestes paraules plenes de poesia, èpica i esperit de superació barateres i
pusil·lànimes. Són el gran mal de qualsevol relat.
Des dels embassaments fins a Esporles, compartesc ruta amb en
Juanjo. La Mallorca 312 té això: ens perdem de vista, ens retrobam i ens tornam
a perdre de vista.
A Esporles ens creuam amb en Santi. Tret de quatre rampes
esporàdiques, ja no queden més ports. Decidesc no reservar més forces i
recórrer els quilòmetres restants el més aviat que em permetin les cames.
A Lloseta qui em trob és en Guillem. Decidim anar junts fins a
les platges de Muro, però un principi de rampa al quàdriceps durant un moment
en què m'aixec no permetrà que pugui tornar a pedalejar dret la resta de ruta.
En Guillem desapareix i ja no veuré cap amic més fins al final. Alguns arriben
abans, alguns després, alguns tenen mala sort i no poden acabar i d'altres fan
rutes encara més llargues.
Em pos a roda d'una parella fins que falta un quilòmetre per a
la meta. Aleshores minor la velocitat perquè s'allunyin. No fos cosa em
tapessin a la foto.
By: Sebastia Mesquida
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada